El congost de Mont-rebei és l’últim gran pas estret que es manté quasi intacte a Catalunya. La resta d’altres grans congosts tenen preses d’embassaments, carreteres, etc. Per això, el congost de Mont-rebei és gairebé un miracle que hagi arribat “verge” fins als nostres dies. De fet, les amenaces de construir-hi una presa són constants. A més, les vistes des de Montfalcó permeten contemplar una panoràmica sensacional del Montsec tot passant per dues passarel·les vertiginoses. Tot plegat, una combinació ben interessant d’un indret en què sovint passem de llarg per anar al Pirineu.
Dificultat: fàcil. La ruta fins al Congost és assequible per gairebé tothom. La pujada fins al Montfalcó potser es podria qualificar de dificultat moderada ja que és més llarga i té més desnivell, però està perfectament condicionada. Només es desaconsella fer les passarel·les de Montfalcó en cas de patir vertigen ja que es passa per unes escales molt aèries.
Desnivell: 854 metres acumulat de pujada.
Temps: entre 6h i 7h segons ritme
Quilòmetres: 17 km
Variants: tradicionalment aquesta ruta també s’ha fet des de l’ermita de la Pertusa, a la Noguera, encarant el congost en direcció Nord fins al pont penjant. Si tenim l’opció de deixar un cotxe a cada banda del congost pot ser una bona idea començar a Montfalcó i acabar a l’aparcament de la Masieta.I si encara se’n vol més, es pot anar a Montfalcó i després cap a la Pertusa.
Observacions: el track del GPS no coincideix amb el camí real en el tram més estret del congost de Mont-rebei, ja que en aquest punt tan encaixonat hi ha poca cobertura (no hi ha pèrdua).
Descarrega la ruta pel GPS (Wikiloc)
Recorregut
Sortim des de l’aparcament de la Masieta, al vessant nord del Montsec. Per arribar-hi ens caldrà pujar fins al Puente de Montañana i allà prendre la carretera cap a Tremp. Després de travessar el riu veurem una desviació a la dreta que indica el congost de Mont-rebei. Seguim aquesta carretera asfaltada durant 8 quilòmetres i ja trobarem l’entrada a l’aparcament on haurem de pagar cerimoniosament 4 € per entrar. (També podem aparcar al costat de la carretera i fer el tros a peu).
Des de l’aparcament sortim pel costat de la caseta d’informació amb una pista forestal senyalitzada des d’un primer moment amb marques de GR i suficients indicadors i caminants com perquè pugueu guardar el GPS a la butxaca durant tota la ruta.
Al cap de poques passes d’haver començat, arribem a una bifurcació. Si el nivell del pantà de Canelles és baix, el camí de la dreta ens estalviarà una mica de desnivell i pot ser una mica més directe. Però al dia que vam anar-hi només es podia passar pel camí de l’esquerra, l’anomenat Camí de les tarteres.
Seguim doncs enllà i el camí va a buscar el marge del pantà per continuar en direcció al congost de Mont-rebei. A la nostra dreta (si el pantà està ple), veurem com el camí s’enfonsa dins l’aigua i a l’altra banda, s’alça el Castell de Girbeta, que més endavant veurem que està col·locat en un punt estratègic.
Arribem al punt més alt d’aquest camí de les tarteres i ara baixem cap amb força pendent cap al Barranc Fondo. El camí té un empedrat bastant sòlid que evita precisament que tota la ruta esdevingui una gran tartera. Al capdavall del camí, coincidim amb l’altra ruta que venia del pantà i passem el pont penjant per sobre un dels extrems del pantà. Continuem enllà i comencem a enfilar el congost de Mont-rebei, amb els primers trams entre la roca. Fins a l’entrada del congost haurem caminats uns 30-40 minuts.
A partir d’aquí la ruta és molt espectacular. La construcció de la presa del pantà de Canelles va obligar a obrir un camí a peu als anys 80 per poder connectar les dues bandes de la muntanya que el pantà separava. Quan el nivell del pantà és prou baix, es veu perfectament un segon camí excavat uns metres més avall i que era la ruta originària del congost de Mont-rebei. Actualment queda dins l’aigua quan el pantà és força ple però si hi ha poca aigua, podríeu travessar primer el congost per un camí i tornar per l’altre.
El congost té unes cingleres molt verticals que cauen a plom més de 500 metres. La Noguera Ribagorçana s’ha encarregat d’excavar aquesta cicatriu gairebé impossible al Montsec. El camí dins del congost és suficientment ample com perquè no tingueu problemes quan coincidiu amb altres persones. A més, hi ha un cable de mà de seguretat per si no les teniu totes, però pràcticament no el fareu servir. Val la pena aturar-se uns moments en algun banc i contemplar la filera de persones resseguint aquest camí inèdit.
Un cop superat el congost, s’obre davant nostre la Noguera i el pantà de Canelles. El camí puja moderadament i s’aniria enfilant cap a la serra del Mill per anar a acabar a la famosa ermita de la Pertusa (tot amb marques de GR). Nosaltres el deixarem tan bon punt trobem l’indicador que ens marca la ruta cap al Camí Natural de Montfalcó (ja veureu que de natural en té poca cosa) i que es desvia cap a la dreta i comença a baixar amb esglaons. Fins ara portem uns 4 quilòmetres i per arribar a l’alberg de Montfalcó caldrà fer uns 4 quilòmetres més.
Baixem doncs per aquest sender amb diversos esglaons de fusta fins a arribar al nivell del pantà de Canelles. Travessem l’embassament per un dels seus punts més estrets, el congost del Seguer, on s’hi ha instal·lat un segon pont penjant que connecta Catalunya amb l’Aragó. Des d’aquí, la vista del vessant sud del Congost de Mont-rebei és impressionant.
Ja al vessant aragonès, comencem un tram de pujada moderada per una zona rocosa. De nou, s’han instal·lat esglaons de fusta que ens anirà bé de seguir ja que el terreny és molt rocós i la roca és bastant llisa. Però pels muntanyencs més puristes, potser veuran que aquest traçat és molt artificial. El camí serpenteja fins assolir un punt de la carena on ens trobem un altre dels grans al·licients de la ruta: les passarel·les de Montfalcó.
Es tracta de dos trams d’escales de fusta que remunten un cingle que sinó només estaria reservat als escaladors. El caràcter aparatós d’aquestes escales que ocupen completament el cingle pot ferir novament la sensibilitat dels muntanyencs més puristes, però el cert és que són un reclam per a molts turistes i excursionistes.
D’anada cap a Montfalcó haurem de fer les dues passarel·les de baixada, amb la qual cosa, tindrem un important pati als nostres peus i potser no és la millor ruta pels qui pateixin de vertigen. Superat el primer tram, seguirem pel camí ben fressat, primer en baixada i després en pujada fins arribar al segon tram al cap d’uns 15 minuts. Aquesta segona passarel·la és menys vertical que la primera i travessa un cingle en baixada. Això sí, si mirem avall, veurem que tenim el pantà als nostres peus.
Superat el segon tram d’escales ara enfilem el camí que puja cap a l’alberg de Montfalcó. Aquest tram d’uns 45 minuts i poc més de 2 quilòmetres salva un desnivell de prop de 300 metres. Es tracta doncs, de la pujada més important de tota la ruta, i sense ser un desnivell extraordinari, sí que ens farà suar sobretot si hi anem a l’estiu.
El camí natural de Montfalcó finalment esdevé natural després d’haver superat les dues passarel·les i comença planejant amb suau pujada per un bosc de pinassa típicament d’interior. Al cap d’una estona s’arriba al Corral de la Vinya, una antiga construcció al mig del bosc. Mig quilòmetre més enllà es passa pel Barranc de la Serra i el camí comença a enfilar decididament fins arribar a la Font de Montfalcó.
Des d’allà, surt una pista forestal que pujaria més suaument fins a l’alberg, i si seguim pel camí d’on veníem, arribarem a l’alberg de Montfalcó en qüestió de 15 minuts. Un cop aquí és imprescindible la visita a l’ermita de Santa Quitèria, a uns 10 minuts de l’alberg.
Prenem un camí a mà esquerra que remunta fins a la carena de la serra de Santa Quitèria, on hi trobem una ermita en un lloc gairebé impossible (ens recorda bastant l’ermita de la Pertusa). Tant l’indret on se situa el temple com les vistes que hi ha cap al congost de Mont-rebei fan imprescindible aturar-se uns moments a contemplar l’espectacle. I cap a l’altra banda, el pantà de Canelles domina un espai natural gairebé verge en què no hi ha pràcticament res. Ni masies, ni pobles, ni tan sols pistes forestals. Tot ho domina el silenci.
De tornada de l’ermita de Santa Quitèria, desfarem el camí d’anada cap a l’alberg, després cap a les escales -ara de pujada- fins a trobar el camí del congost de Mont-rebei. Com hem dit, si el nivell del pantà és baix podríeu tornar per l’antic camí, que es desvia uns metres més avall de l’actual.